Escòcia no serà independent, però ha donat una lliçó d’ètica política a l’estat espanyol.

DSC05529

La nit va ser llarga tot esperant els resultats del referèndum escocès, però mentre aquests no es feien públics, jo afilerava feina pel cap de setmana, arreglava les motxilles de la canalla que feia hores que dormien plàcidament sense adonar-se’n que el país on creixen està en un dels seus moments històrics més decisius i on el seu futur és avui més vulnerable que mai. Me’ls mirava des del llindar de la porta i com a mare em venia al pensament; què serà del seu futur.

Eren dos quarts de sis de la matinada, i mirava l’smartphone per saber la darrera hora del procés escocès tot i saber que sortiria el no. No ens encaparrem, les enquestes sempre havien donat un no clar al resultat del procés secessionista, tot i que sempre teníem aquella esperança que sortís el SÍ, i que aquella onada democratitzadora es pogués expandir cap al mediterrani com si d’una turbulència o precipitació meteorològica es tractés.

No ens enganyem, ni Escòcia és Catalunya, ni  España el Regne Unit; o potser algú havia pensat per un moment que és el mateix fer un té a les cinc a Londres que un relaxing cup of café con leche in Plaza Mayor. Bé, crec que vostès estaran d’acord amb mi en què no ho és ni molt menys.

Estem caient en l’error, i jo la primera, de comparar els dos processos secessionistes, falsa analogia, no podem comparar-los perquè no tenim el mateix context sociopolític i el més important, la democràcia o la demanda de democràcia no té el mateix origen.

Existeixen diferents tipus de processos democratitzadors, els que sorgeixen de les elits polítiques, com ha estat el procés escocès o més proper encara, el procés espanyol en el moment de la Transició – recordem que va ser un pacte polític -; i els que sorgeixen des de baix, com el procés portuguès en l’època de Salazar o la famosa revolta de la plaça de Tian’anmen o com és el cas del poble català, que ha anat marcant el camí o la direcció política del país en aquests darrers anys.

Tot i que cada dia hom ens recorda que ja vivim en democràcia, és aquesta la democràcia què volem? Un milió vuit-centes mil persones van dir que no la volien el passat onze de setembre. Així doncs; votem-la. Tenim el dret de fer-ho, res és etern. Ho han estat tots els processos constitucionals que ha viscut l’Estat Espanyol? Perdoneu-me però hem tingut de tot, monarquies de tot tipus, més absolutistes o menys, repúbliques, cartes atorgades, etc… per què ara no podem treballar pel nostre futur democràtic? Per què ara no podem treballar pel nostre futur o millor dit, per què no podem deixar als nostres fills un país millor.

Penso que la resposta a totes aquestes preguntes la té el poble, ens deixin o no votar, serà la societat civil catalana la que determinarà el seu futur i no ho dic jo, sols hem de mirar una mica al darrere i veure com la societat no ha estat estàtica en els diferents processos històrics. El temps ho ficarà tot al seu lloc.

Escòcia diu NO a la independència, però Escòcia és avui un model de democràcia per l’Estat espanyol.

Escòcia no serà independent, però ha donat una lliçó d’ètica política a l’estat espanyol.

LA CORRUPCIÓ DINS D’UNA DEMOCRÀCIA TARDANA I UNA SOCIETAT POC PREPARADA

Divendres esclatava la notícia, en Jordi Pujol corrupte i confés, mare de Déu un mite que cau.

En un primer moment em vaig sentir molt decebuda, tot i que he de dir que encara ho estic, però el meu ull crític o analític ha fet que em rodi el cap tot el cap de semana, fent-me contínuament milers de preguntes més enllà del que es publica a la prensa des que va sortir la notícia.

Què ha fallat aquí? Com pot ser que en Pujol, una persona que representava la sobirania del poble català, fes tal barbaritat com ho pot ser evadir impostos?

Sebandera-espanampre ens comparem amb Europa, o si més no, la tenim com a paradigma laboral, educatiu, democràtic, econòmic i polític. Però malauradament no ens podem comparar. Obrim els ulls i la ment, nosaltres vam tenir una obertura econòmica molt tardana degut a la règim franquista. Fa poc més de mig segle que encara vivíem en una monarquia absolutista on l’Església tenia poder representatiu a l’Estat.

En tots aquests anys, que històricament són pocs, hem passat de patir una convulsa època preconstitucional amb monarquies duríssimes com la de Carles IV, dos repúbliques, dos guerres carlistes, dos guerres civils, a una monarquia representativa, com és l’actual. La sobirania popular la tenim des de 1978! Realment estàvem tots preparats? Quan dic tots, vull dir polítics per a representar-nos i sobirans per a escollir-los. Fa dos dies que ens matàvem per la religió, no ho recordeu?

Franco mor l’any 1975 i ens deixa un monarquia absolutista. En tres anys vam passar de viure en un règim de quaranta anys a tenir un Estat democràtic, un sistema electoral, a tenir drets i deures, etc… Quina societat moderna pot assumir un canvi com aquest amb perfecció absoluta?

La resposta ja es veu, corrupció a Madrid, corrupció a Catalunya, Andalusia…; polítics que no són conscients que la sobirania la té el poble i taquen conscientment l’Estat democràtic que tant ens va costar tenir. Polítics acusats de corrupció que encara governen. Unes lleis que permeten tot això realment són dignes d’una democràcia?Mapa-corrupcio_ARAIMA20110325_0210_20

Amb això no vull dir que la culpa sigui del poble, ni molt menys! Però hem de ser conscients de les variables que té la corrupció. Mai una variable serà casuística però sí ens ajudarà a realitzar teories i hipòtesis que ens facilitaran treure una conclusió de tot plegat. No ens deixem impregnar pel sensacionalisme mediàtic.

Per acabar ho faré amb una frase que crec que ens farà rumiar una mica.

El Sr. Pujol es va equivocar, sí, però també nosaltres cada cop que anem a les urnes essent conscients que això no funciona bé.

 

NUEVOS RETOS

Mi principal propósito cuando cree este lugar era dar una difusión local a mis reflexiones o experiencias rutinarias, dados los acontecimientos surgidos durante el pasado CGE (Consejo General de Estudiantes) de la UNED en Madrid esas reflexiones locales se transforman y cobran un sentido más extenso. Por ello voy a utilizar la lengua de Cervantes para que mis compañeros de universidad puedan entenderme con facilidad.

Salgo de la Estación Lleida-Pirineus a las 17:10 horas con muchas incógnitas, pero con una bolsa de ilusión enorme.

El motivo de mi visita a Madrid, como bien he comentado antes, ha sido por la convocatoria que recibí por parte de la UNED para asistir al CGE y proceder a la renovación de los Consejos.

Como bien recordareis el pasado mes de abril se celebraron las elecciones a representantes de estudiantes, de las cuales salí elegida mediante voto electrónico como representante de la Facultad de Ciencias Políticas y Sociología del centro asociado de Cervera (Lleida), os paso los resultados.

El sábado se da inicio a los actos programados, fue intenso, toda la jornada de reunión.

?????????????????????????????????????????????????????????

Nos trasladan al Centro asociado de Las Tablas donde allí nos reuniremos con los diferentes delegados de facultad para decidir a nuestro representante y posteriormente proceder al reparto de los departamentos.

Nos recibe a nuestra llegada el Excelentísimo y Magnífico Sr. Juan A. Gimeno Ullastres Rector de la UNED.

El primero de los actos fue la intervención de los candidatos a Rector de la UNED, el Sr. Alejandro Tiana y el Sr. Manuel A. Castro. Posteriormente hicimos una pausa café y la renovación de los Consejos.

???????????????????????????o

El procedimiento para la renovación es el siguiente, se constituye la mesa siendo sus miembros el candidato más joven y el de mayor edad, se lee la lista de las personas que tienen derecho a voto y se procede al mismo, siendo éste secreto y directo.

El resultado fue la victoria de la compañera Gloria Molina y como subdelegada la compañera Maribel Abril.

Posteriormente se realizó el reparto de departamentos, asumiendo servidora la responsabilidad del departamento de Economía Aplicada y Gestión Pública y como suplente estaré dando soporte al compañero Victor Riesgo en el Departamento de Derecho Eclesiástico.

Todo el proceso se desarrolló estupendamente, hemos sido un grupo muy bien avenido, donde la buena sintonía ha primado des de el inicio hasta el final de la sesión y si me permiten lo calificaría como ejemplar.

Y aquí finalizó mi deber como Delegada de la Facultad de Ciencias Políticas y Sociología del Centro asociado de Cervera (Lleida). Aprovechando el viaje decidí convocar a mis compañeros unedianos y así proceder a la rotura de esa barrera virtual que nos separa.

Sin palabras… ha sido precioso, emotivo, enriquecedor y sobretodo positivo y necesario. Las relaciones personales también necesitan de contacto por mucho que nuestra sociedad avance a pasos agigantados hacia la virtualidad de las relaciones personales.

madrid madrid (1)

 

altAnYg4sq8hkss-kWsp7THYyqqUirUX5YoTFkVsFzMrMG9 (1)

“El mundo está en las manos de aquellos que tienen el coraje de soñar y correr el riesgo de vivir sus sueños” Paulo Coelho.

Presento la meva candidatura per a representant de la Facultat de Ciències polítiques del centre associat de Cervera (Lleida)

El meu nom és Èrika Garcia i Sánchez i tinc 32 anys.

Actualment és el meu segón any com a estudiant del Grau de Ciències Polítiques i Administració.

Aquest perfil pot ser perfectament el de qualsevol company de l’UNED, som gent activa, lluitadora i perseverant que combinem mil i una activitats per tal d’aconseguir una fita…el Grau, el Màster o el que s’ens fiqui pel davant.

Aquest curs 2012/13 he participat en el projecte CAR, he de dir que ha estat una experiència totalment enriquidora i ha sigut un dels motius que m’han fet mirar una mica més endavant i presentar la meva candidatura com a representant de  l’alumne, on podré transmetre les inquietuds del meus companys d’estudi, i evidentment, per a defensar i fer complir els nostres drets i deures vers a la comunitat educativa.

Sóc defensora de la legitimitat, però també del sentit comú.

Espero comptar amb el teu vot.

Cuando atacan aquello que identifica a un país, su lengua, y lo hacen desde la más absoluta crueldad. A esto se le llama destruir, no gobernar

Bones amics,

Avui porto un post una mica especial. En motiu dels atacs soferts pel tema de la immersió lingüística vaig pensar que potser estaria bé que la gent de fora de Catalunya coneixes de primera mà el sentiment d’un poble.

He tingut la sort que després de redactar el article i enviar-lo al diari digital http://www.norteafrica.com/ els hi va semblar bona idea el publicar-lo.

Molts de vosaltres segur que us pregunteu…per què un diari digital de Melilla? Doncs molt fàcil, allà com bé sabeu són ciutat autonòmica i com a llengua oficial tenen el castellà, però porten un temps intentant cooficialitzar una segona llengua, que és el Tamazing. Vaig creure oportú que coneixessin el que ens estava passant.

Us deixo l’article tal i com s’ha publicat:

ARTICULO DE OPINIÓN Èrika García i Sánchez: Para aquellos que no me conocéis creo que hoy puede ser un buen día.
Soy Érika García, una joven residente en Bellvís, un hermoso pueblo de la provincia de Lleida y con una población que no llega a los 3.000 habitantes.
Y no por ser un pueblo pequeño va a tener una importancia menor lo que os voy a comentar y es por ello que os pido humildemente que leáis lo que deseo contaros acerca de la campaña de destrucción que el Estado Español está tramando, sobre todo aquello que identifica al pueblo catalán, a mi pueblo.
Soy madre de dos preciosos hijos y esposa desde hace diez. Soy una persona comprometida con mi tierra y con todo aquello que lleva consigo, su gente, su historia, su patrimonio, y con uno de sus grandes tesoros: su lengua, es decir, mi lengua: el catalán.
Una lengua que hablan en el mundo 9 millones de personas, una lengua digna como cualquier otra que se hable en cualquier rincón del mundo. 9 millones de persones que merecen 9 millones de respetos.
Para aquellos que en algún momento han querido desmerecerla, muy gustosamente les diré que sus orígenes están en la lengua latina y que los primeros textos donde aparece escrita son Les Homilies d’Organyà datados a mediados del siglo XII.
Es una lengua dulce, bonita, histórica, que une pueblos y voluntades, que integra… que más puedo decir de la lengua que mis profesores me enseñaron, la misma que yo enseño a mis hijos hoy y aquella que usaron los más grandes de la historia de mi país entre ellos reyes, pensadores y un grandioso abanico de hombres y mujeres.
Pero también quisiera decir que utilizo otra y lo hago diariamente con mi familia, es la lengua castellana. Y todo ello en la más absoluta normalidad, de forma que entenderéis mi orgullo por ser bilingüe.
Ambas presentan grandes similitudes pues tienen los mismos orígenes, presentan una gramática casi idéntica y sus primeros textos datan de la época medieval.
Podría decirse que son lenguas hermanas y pues si son hermanas, ambas se merecen el mismo respeto.
No obstante y a lo largo de la historia esto no ha sido así pues el castellano se ha impuesto por voluntad política y ha relegado el catalán desgraciadamente a un segundo y tercer término como ahora se pretende hacer con la nueva modificación de la LOMCE presentada por el ministro Wert.
Hace 30 años Catalunya puso en marcha un modelo educativo en el que la cohesión social era la primacía de su modelo educativo.
Los alumnos de secundaria salían perfectamente formados con el castellano y el catalán como lenguas obligatorias, es decir, se impartían las clases unas en castellano y otras en catalán, hasta hoy.
A partir de ahora ya no será así, ahora solo será una lengua optativa y todo lo demás se impartirá en castellano.
El modelo que acabo de describir ha funcionado correctamente durante años y ha sido avalado en diferentes ocasiones por organismos internacionales como la misma Unión Europea, concluyendo que éste no rompe sino todo lo contrario, une y fortalece.
El modelo de inmersión lingüística en los centros escolares se diseñó para que la lengua más débil que era el catalán no se perdiera, para que ese tesoro que es nuestra lengua no desapareciera. Un modelo que respeta la cooficialidad existente en Catalunya pero en el que siempre y a pesar de los esfuerzos, el catalán es la lengua más perjudicada.
Pues bien, dicho esto quisiera a continuación contaros algo que me deprime, y no sólo a mi sino a los 9 millones de personas que como yo hablan el catalán.
Yo me niego en rotundo en no dar a mis hijos la herencia del catalán, es más, me siento responsable moralmente, no quiero que el día de mañana mis hijos o mis nietos me digan que por que no luchamos por ella.
Pero claro, es más pijo o elitista saber hablar inglés, francés o alemán. ¡Ah! no me sorprendería nada que en breve se incluyera el mandarín, puesto que la mayoría de la deuda pública está en posesión de dicho país y si no tiempo al tiempo.
Por todo lo dicho Catalunya puede que salga mañana a la calle a mostrar con firmeza su repulsa a la nueva ley. En caso de hacerlo y en caso que se hable de ello, por lo bien vosotros disponéis de antemano de una información que creo que os puede valer en caso que lo consideréis.
Cuando alguien impone con crueldad, no respeta y cuando se pierde el respeto, la democracia se debilita.
¿Ha pensado en todo ello el ministro Wert? Yo creo sinceramente que no.
 I com sempre us dic…espero les vostres crítiques!

Conferencia d’en Salvador Cardús.

                                                                   cardús

El dijous vaig gaudir d’una conferencia realment enriquidora, son d’aquelles que crec que recordaré prou temps com per a exprimir-la fins a la sacietat, creiem-me.

A Mollerussa tenen una associació que es diu Amics del Bisbe Deig on cada temporada organitzen activitats socio-culturals i d’un notori interès per la qualitat dels ponents que hi participen. Aquest cop i donada la proximitat dels passats comicis electorals, el Sr. Salvador Cardús ha estat l’actor de la vetllada.

Les nou del vespre, amb puntualitat britànica i en un marc incomparable com es “La Casa Canal”  de Mollerussa, el Sr. Jordi Orobich, Mossen de la ciutat, amic i company del desaparegut Bisbe Deig  ha fet una introducció recordant  la seva persona i sobre tot remarcant aquell nacionalisme que el caracteritzava. Seguidament ha fet els respectius honors presentant al ponent.

 Sr. Salvador Cardús , sociòleg de renom i professor a la UAB (Universitat Autònoma de Barcelona) ha exposat la seva perspectiva empírica sobre com interpreta els resultats del passat 25N, en una conferència que la titulat “Utopia i realitat”.

Breu resum de la ponència:

Primer ens ha recordat el marc en el qual ens hi trobem i d’on venim. Ens ha tret la bena dels ulls en recordar-nos que venim d’un model polític nascut fa trenta anys d’una transició a la democràcia  i sota la vigilancia militar. Realment aquella transició poc va tenir de democràtic si també fem memòria de qui va dirigir aquella etapa, el Sr. Adolfo Suárez, membre del Movimiento Nacional.

L’inici de la nostra democràcia, emfatitza Cardús, no ha estat gaire endreçat ja que després es va continuar amb el model autonòmic que creix dèbilment en el context de la transició.

L’opinió sobre l’independentisme no era gaire positiu, sortíem d’una democràcia on la radicalitat anava molt condicionada amb el context que ens hi trobàvem

Què passa al 2007?

Intentem un Estatut que tingués una durada pels propers vint-i-cinc anys, sent aquesta massa llarga, ja que vint-i-cinc anys son molts anys i la societat està viva i evoluciona, una prova evident de que res pot ser etern es la Constitució. Seguidament nosaltres mateixos vam retallar aquell projecte d’Estatut per a què ens l’acceptessin a Madrid i el Tribunal Constitucional el va acabar de rematar o com va qualificar Cardús, “le clavaron la puntilla”.

L’Estatut era ja l’única via que ens quedava de consens amb l’Estat , arran d’allò ens adonem que tot ens va en contra, ja no a nivell d’independència sinó per a garantir la qualitat de vida dels catalans.

Dades a destacar en aquest darrer context exposat es que em passat a ser del 25%  dels catalans fonamentalment catalans al 60%. Aquest canvi es originat pel fracàs de l’Estatut i el sentiment d’humiliació que senten els catalans.

L’11 de Setembre del 2012.

 Cardús ens diu que l’humiliació es el que aixeca els pobles i això es el que va passar aquell 11 de Setembre, un poble humiliat es el que va sortir al carrer demanant justícia pel poble català.

Les dades tornen a variar vers al sentiment nacionalista:

20% dels catalans es senten lligats a espanya i no volen marxar

35% dels catalans tenen molt a coll avall la independència

30% dels catalans els tenim encara per convèncer

15% dels catalans son aquells que volen anar de vacances a Londres però els hi fa por agafar l’avió (exemple metafòric utilitzat per Cardús)

Les dades parlen per si soles, aquest es l’escenari que ens trobem abans d’anar a les eleccions.

Quatre matisos del que ha passat aquest 25N:  

  • Alta participació (el fet de la alta participació ha donat uns resultats no esperats, però positius.
  • Al 2010 CIU va créixer degut a que no es volia tornar a repetir un nou Tripartit (es a dir, el vot es racionalitza). El vot no s’ha mantingut evidentment per les retallades i per que ja no calia patir per un nou Tripartit.
  • S’ha realitzat una guerra bruta, plena de mentides que provenen de l’Estat central. Ens hem detingut massa en les famoses clavegueres.

“Teníem una guia equivocada i la gent no volia una majoria absoluta”.

Ara un 35% dels catalans està empenedit del seu vot  al veure la situació actual. Ara tenim un parlament amb una complexitat on hi ha més partits, la opinió es més fragmentada i tot plegat pot semblar complicat, però Cardús ho considera positiu i que pot donar resultats més sòlids.

Amb un 70% de la participació s’ha mantingut la proporció de vots a favor de l’independentisme tot i augmentant la participació. 216.000 vots a favor de la independència, dada a destacar.

Fragmentació del vot en els partits polítics: 

  • Militants de CIU que son independents un 70% i un 20% que son de CIU però no volen la independència.
  • Militants del PSC que volen la independència, un 35% (dada a tenir molt en compte per a quan es realitzi la consulta).

La situació actual quina és? 

  • La mateixa que teníem, però més sòlida: 2/3 independentista front a 1/3 unionista.

Observacions generals: 

La batalla per la independència del nostre país no està guanyada i un referèndum de manera immediata ara el perdriem.

  • Una cosa que hem après es que si tenim una majoria social, seria internacionalment imparable el procés cap a la independència. El Món comença a entendre per què volem la independència i es comença a fixar en Catalunya com a futur exemple i model sobre el procés que està visquin.
  •  Una de les claus de l’èxit de la situació que vivim es que la gent no ha tingut que militar en cap partit polític ni necessitat de tenir lligam a cap organització, tot plegat ha estat una sensació  natural, de desig propi i això es inamovible. Som a una posició molt positiva socialment.
  •  Els temps polítics en els que ens em de moure no poden ser gaire llargs, per que no ho aguantaríem.

Cardús conclou la conferència dient que durant aquest proper any hem de fer feina, per garantir la majoria social, treballant amb lucidesa  sobre aquell 30% que encara no ho te clar. Explicant correctament el nostre projecte de país  i el perquè la volem, la resposta es clara i evident, el volem per que necessitem un país pròsper, just i mereixem altre nivell de justícia social on siguem radicalment democratics i transparents.

Si us dic una cosa…així en petit comitè…com s’agraeix que aquest tipus de ponències les realitzin persones preparades al respecte, ja que es basen en un mètode d’anàlisis científic amb les seves respectives tècniques d’investigació, evidentment, totes elles empíriques.

Com ja sabeu podeu opinar lliurement aquí al bloc, és més, agraeixo que ho feu, per a mi també son dades ha tenir en compte.

Espero i desitjo aquest article sigui del vostre interès.

Tingueu pietat de mi.

Bones a tots.
Alguns que ja em coneixeu, sabeu que porto temps meditant sobre el tema de crear o no un bloc, doncs bé, he decidit llançar-me. La meva inseguretat cap a l’opinió pública em feia recular, però ha arribat el moment de trencar amb aquestes pors, com? enfrontant-me a ella.
El meu bloc serà un espai on la imparcialitat intentarà regnar en la mesura del possible, intentant buscar l’equitat entre lo discrecional i lo racional, sempre des de la perspectiva d’una humil estudiant que s’inicia en aquest complex i meravellós món, que és el de les Ciències Polítiques.
En iniciar els meus estudis de Grau, no imaginava el contingut de la mateixa, haig de dir que m’he vist captivada i embolicada per aquesta ciència, per a molts desconeguda i per a altres pocs, inútil.
Ludus politics, per què? perquè sí, perquè la política és un joc – jo ho crec així -. té actors, regles, estratègies, vencedors i vençuts; solament amb l’excepció, que aquí existeixen víctimes i o perjudicats.

En la ciència està el progrés amics.